El mestre li insistia al deixeble una i altra vegada sobre la necessitat de conrear la quietud de la ment. Li deia:
-Deixa que la teva ment es remanse, es tranquil·litzi, es sosiegue.
-Però què més? -preguntava impacient el deixeble.
-De moment, només això -assegurava el mestre.
I cada dia exhortava al deixeble a què es sosegase, superant tota inquietud, i a trobar un estat intern de tranquil·litat. Un dia, el deixeble, fart de rebre sempre la mateixa instrucció, va preguntar:
-Però per què consideres tan important la quietud?
El mestre li va ordenar:
-Acompáñame.
Li va conduir fins a un estany i amb el seu bastó va començar a agitar les aigües. Va preguntar:
-Pots veure el teu rostre a l’aigua?
-Com ho vaig a veure si l’aigua està tèrbola? Així no és possible -va replicar el deixeble,
pensant que el mestre tractava d’escarnir-lo, i va afegir-: Si agites l’aigua i la enterboleixes, no pot reflectir clarament el meu rostre. .
I el mestre va dir:
-De la mateixa manera, mentre estiguis agitat no podràs veure la cara de la teva Jo interior.
(El Libro de la Serenidad. Ramiro A. Calle)
