El riu
Abans de l’alba ja s’havia aixecat. Va agafar la seva canya de pescar i es va endinsar en el camí que portava al riu. Solia fer-ho cada dia, llevat que les seves cames no li fessin mal pel cansament i el desgast dels anys. Tot just solia tenir visites aquests dies, tot i que li agradava rebre-les i s’alegrava de compartir el vi i la bona conversa. Els seus ulls eren blaus, igual que el mar al que de petit solia anar amb els pares. Tots els estius a la mateixa platja: els amics, l’olor salat. Jugava i es rebel·lava quan perdia, no era forta però era veloç. Aquests dies de calor els recorda ara; sense saber per què, li vénen a la ment. -¡Coses de l’edat! -es deia a si mateix-. Amb els seus passos curts i les mans tremoloses caminava cap al riu. Entre les pedres va subjectar la canya de pescar, va seure i es va preparar a esperar.
Sabia que la ciència de la pesca és sobretot paciència, passar hores sense impacientar-se per que el peix mossegués l’ham. Va mirar el corrent de l’aigua; els reflexos del sol ja es donaven els seus primers banys, i va tancar les seves parpelles arrugats, enlluernat. En aquest moment, li va embolicar el silenci del riu i va sentir que per ell descendien seus amics de la infància, cridant-li perquè entrés a l’aigua a jugar. Es va veure jove i fort. Al seu costat hi havia la persona amb la qual compartiria més tard llargs anys junts.
Va veure el seu somriure, les seves blanques dents, va sentir la seva veu com un eco, mentre s’allunyava entre les fulles dels arbres. Pel riu descendien els seus amics, els seus somnis, els seus records. Entreobrir els ulls, les aigües del riu estaven tranquil. Es va descalçar i va ficar els seus peus, li anava bé per a la circulació. La frescor li va revitalitzar, li va despertar del seu somni. Es va mullar les mans, els canells i la cara, va estirar els braços alçats cap amunt mentre inspirava, com volent tocar el cel, va estirar la seva columna anquilosada i al exhalar baixar els braços oberts en creu, abandonant-se a la terra mullada, al corrent del aigua. Després es va asseure i es va adormir.
Quan va despertar no recordava quan de temps havia passat; la canya continuava dreta subjecta per les pedres; cap peix havia picat.
Va sentir una veu que darrere seu li deia … la va reconèixer de seguida. Aquesta veu sortia del somriure i dels blancs dents que havia vist mentre contemplava el riu. Ara el sol estava ben alt. Era migdia i li havia vingut a buscar. Sentia l’olor de la cuina arribar-hi. Va recollir la cistella i la canya. No hi havia cuc a l’ham. Mai ho posava. En realitat mai va pescar cap peix. Només anava al riu a contemplar com baixaven les seves aigües, a veure com l’aigua era diferent cada dia, cada instant, cada segon. I a l’observar-sorgia en ell la calma, la profunda saviesa que el riu ho pot contenir tot però res reté. Va deixar enrere el so del riu, ara era hora de dinar.
Autor Àngel Rubí, instructor de Qigong.
Juliol 2015
