La Grua Agraïda
Hi havia una vegada un jove que vivia sol en una caseta al costat del bosc. De retorn a casa durant un dia d’hivern bastant nevoso, va sentir un soroll estrany. Es va posar a caminar cap a un camp llunyà d’on venia el so, i allà va descobrir una grua estirada sobre la neu plorant de dolor. Una fletxa incada a la ala tenia, però el jove, molt afectuós, li va prendre amb molta cura. L’ocell, ja lliure, va volar cap al cel i va desaparèixer.
L’home va tornar a casa. La seva vida era molt pobre. Ningú el visitava, però aquella nit a la porta va sonar un frap-frap-frap. “Qui serà, a aquesta hora i en tanta neu?” va pensar ell. Quina sorpresa en obrir la porta i veure una dona jove i bonica! Ella li va dir que no podia trobar el seu camí per la neu, i li va demanar deixar-la descansar a casa, per la qual cosa ell va ser molt disposat. Es va quedar fins a l’alba, i també el dia següent.
Tan dolç i humil era la dona que el jove es va enamorar i li va demanar ser la seva esposa. Es van casar, i malgrat la seva pobresa, se sentien alegres. Fins als veïns s’alegraven de veure’ls tan contents. Però el temps vola i aviat va arribar un altre hivern. Es van quedar sense diners i menjar, tan pobres com sempre.
Un dia, per poder ajudar una mica, la dona jove va decidir fer un teixit i el seu marit li va construir un teler darrere de la casa. Abans de començar el seu treball ella va demanar al seu marit que li prometés que mai entraria en el quart. El ho va prometre. Tres dies i tres nits va treballar ella sense parar i sense sortir de la cambra. Gairebé morta semblava quan la dona jove per fi va sortir, al seu marit li va presentar un teixit bonic. El el va vendre i va aconseguir un bon preu.
Els diners els va durar força temps però quan es va acabar encara seguia l’hivern. Una altra vegada es va posar a teixir la dona jove, i una altra vegada el seu marit li va prometre que no entraria a la cambra. Van ser pas tres sinó quatre dies quan ella, veient-pitjor que alhora següent, va sortir de la cambra i li va donar al seu marit un teixit de tan gran meravella que, en vendre-ho al poble, van aconseguir els diners suficients per a dos hiverns durs.
Més segurs per al futur que mai, desafortunadament l’home es va fer avar. Turmentat, tant pel desig de ser ric com pels veïns sempre preguntant que com es podia teixir sense comprar fil, el jove li va demanar a la seva dona fer un altre teixit. Ella pensava que tenien prou diners i que no hi havia necessitat, però l’avariciós no deixava d’insistir. Després de recordar al seu marit la promesa, la dona es va ficar en la cambra a treballar.
Aquesta vegada la curiositat no el deixava a l’home en pau. Ignorant la seva promesa, va ser a la cambra on la seva dona treballava i va obrir una miqueta la porta. La sorpresa del que va veure li va fer escapar un crit. Manejant el teler estava no la seva senyora sinó un ocell bonic, quina de les plomes que s’anava arrencant del seu propi cos cap a un teixit igualment bonic. Quan l’ocell en sentir cridar es va adonar que algú la mirava, va deixar de treballar i de sobte la seva forma es va convertir a la de la dona jove.
Llavors, ella li va explicar la seva història, que ella era aquesta grua que ell va ajudar i que agraïda es va convertir en dona, i que va començar a teixir per ajudar a no ser pobre, tot i el sacrifici que teixir amb les plomes del seu propi cos li costava. Però, ara que ell sabia el seu secret, haurien de deixar d’estar junts. En sentir això, el va prometre que la volia més que tots els diners del món, però ja no hi havia remei. Quan va acabar la seva història, ella es va convertir en grua i va volar cap al cel.
Font: Antics Contes del Japó. Librodot.com
